EL PREGÓ DE L’HOME AMB EL SOMRIURE PERMANENT
EL PREGÓ DE L’HOME AMB EL SOMRIURE PERMANENT Joan Soler obre les Festes del Tura amb un pregó que destaca els valors que, segons ell, representa la ciutat i la seva experiència al Togo



 

“Abans de marxar del Togo, vaig saber que em deien Djaa Laar, o sigui, l’home amb el somriure permanent, l’home feliç, vaig saber que havia estat el millor ambaixador de la meva ciutat, perquè vinc d’una ciutat alegre, una ciutat que somriu. I un somriure pot canviar el món”.

Com Olot viu les Festes del Tura i els valors que la ciutat aporta a totes les persones que hi viuen han estat els eixos al voltant del qual ha girat el pregó de Joan Soler. Des del balcó de l’Ajuntament d’Olot Soler ha recordat diferents moments personals viscuts de les Festes que ha anat contraposant amb els moments viscuts durant nou anys de missioner al Togo.

El primer ambaixador d’Olot ha fet referència al passat, a les tradicions i l’estima que la ciutat sent cap a la faràndula. Al present, amb l’alegria d’una festa que comença avui i que durant 5 dies ha programat tota mena d’activitats. I al futur d’una ciutat acollidora i diversa. “Construïm junts l’Olot que volem perquè la diversitat no ha estat mai un problema, sinó que ha enriquit als pobles que ho han acceptat amb alegria”.

La cercavila i el pregó han obert oficialment les Festes del Tura. Arriben amb una programació de 140 actes i 50 concerts des d’avui i fins el proper dimarts dia 10. Consulteu la programació de Festes del Tura aquí.

A continuació podeu llegir sencer el pregó de Joan Soler Ribas

 

Bona nit a tothom! Escolteu! M'han dit que fes un pregó, oblidant que sóc un mossèn! Per tant, no us faré un pregó. Us faré un senyor sermó, perquè com que molts no anireu pas a la missa de Festa Major, i us heu atrevit a donar un micròfon a un mossèn! Doncs apala, olotins i garrotxins, aquí ve un sermó com els d'"antes" de bandereta i de cinc duros i mig!

 

            Germans i germanes, autoritats totes, petits i grans, joves i vells, mossèns, religiosos i religioses, i els qui no han pogut venir, sobretot al meu mestre, Mn. Ramon Bosch, que va fer 40 anys al Togo i que ens escolta des de l'altre costat del carrer, al Casal Marià! Una forta abraçada! Ja han arribat les Festes de la Mare de Déu del Tura! Ja son aquí! I per això felicito a la comissió de les festes per tot el programa que han preparat, a l’alcalde i a tot l’ajuntament per haver-me convidat, i a tota la gent dels diferents grups i colles que faran possible tots els actes d’aquestes festes,  també saludo als meus pares, que volien que fos alcalde! Pares ja estic al balcó! M’han repetit vàries vegades que només tenia 15 minuts, i pitjor encara, per assegurar-se’n, i per primer cop, han posat al programa l’hora d’encesa del volcanet! No ho havien posat mai! Es per posar-me pressió. L’accepto! Però també heu de saber que a l’Àfrica diuen: Els europeus teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps.

 

El temps que aprofitaré per dir-vos que tot i que no sé perquè m’heu triat a mi per fer el pregó, em fa una il·lusió immensa! Havia pensat dues opcions: 1- Tots els altres a qui ho havien demanat han dit que no (L'Ajuntament ho ha desmentit enèrgicament!), i 2 – M’havíeu triat a mi, senzillament, perquè estimo bojament Olot que m’ha estimat com no em mereixo, i que ho ha demostrat quan ja em va nomenar el primer ambaixador, després garrotxí de l’Any, i ara pregoner d’una ciutat que m’ha fet com sóc, d’una Garrotxa que és el meu petit país. Sí, perquè sóc garrotxí 100 %. Vinc per una banda dels Solers de la Codina, de Cogolls, a les Planes d’Hostoles, d’altra banda de Can Tota de Sant Feliu de Pallerols i de Sant Esteve d’en Bas, la meva besàvia Petronila de Llocalou i la meva àvia i la meva mare de Can Llusco, al barri de Sant Cristòfol, el Barri del  Pont, sí. Al barri dels boits. I amb molt d’orgull, en sóc un bon exemple! Nascut al barri de l’Alba Rosa i crescut al barri del Xiprer al Pla de Dalt, amb un cunyat de la carretera de la Cantina i l’altre del Barri de Sant Roc! I no és això Olot! Sí. Perquè porto Olot en el cor, i també a les mans. Hi tant que sí. Perquè he treballat arreu i vull recordar a tots aquells que amb el seu treball, faran possible, també, que aquestes festes vagin bé. Per tant, quan aneu als nostres bars, restaurants, cafeteries... aquests dies, primer sigueu pacients i segon sigueu generosos, deixeu bones propines, perquè aquell jovent que hi treballa s’ho mereixen, i que els amos paguin bons sous! És de justícia! I si parlo de treball és perquè els primers grans records que tinc de festes, quan era jove, era compaginant-les amb el treball. He treballat arreu, ja ho sabeu, home de moltes feines, pobre segur! Recordo quan ajudava a la meva germana gran a la Llibreria Tura. O quan treballava a la gasolinera del Parque Vell, o de cambrer al Quim’s o Restaurant Font de l’Àngel, on no donàvem a l’abast per festes!

 

Aquest Olot que porto a les venes, on he compartit amb vosaltres, els pastorets als catòlics, on he fet d’hostessa a la fira de Sant Lluc (sí, segons contracte. Sóc un avançat), d’àrbitre de futbol a la majoria de camps de la nostra comarca (si algú va perdre que em perdoni!), monitor a l’Estiu Riu de l’Ajuntament, i fins hi tot venedor d’embotits de Can Gaburra. Sí. Per tant, si algú s’està dient que no m’havia vist mai per Olot, és que ha de tancar la TV d’una vegada per sempre i sortir més al carrer. Deixeu de mirar tantes sèries de ficció, tants de vídeos inútils i viviu la vida real! Perquè Olot és genial, la seva gent un tresor, i les nostres vides molt millor que tot el que mai podran explicar. No ens ho podem deixar perdre!

 

Però també sé que, si estic aquí avui, és per alguna cosa més. M’heu triat perquè sabeu que ara, en aquest balcó, tot i que jo no podré fer els bonics balls de la increïble Carnavalesca de l’any passat, sí que porto en mi a tot el Togo, a tota l'Àfrica! I per això ompliré la façana de les seves cares, perquè veieu el què brilla en el meu cor. I us diré amb la seva llengua, moltíssimes gràcies: Balg, balg, balg boncièn.

 

I entre tots els noms que omplen el meu cor, un que vull compartir, un que ens uneix a tots els olotins per sempre al Togo. Una Tura togolesa. Ella es deia Ladi, tenia uns 24 anys, era l’aprenent de modista més riallera que havia conegut. Per desgràcia la vida se li va complicar i es va anar apagant, fins que al final em van demanar que l’anés a batejar.  Quin nom et vols posar, li vaig demanar? Tria’l tu, em va dir. I va somriure, com només els pobres saben somriure. I li vaig dir: Et diràs Maria del Tura. I, sabeu què? Doncs que li va encantar. Seràs la primera Tura del Togo, i ho diré a tots els olotins. I això és el què faig avui. Perquè li ho vaig prometre, perquè li dec, a ella i a totes les Tures anònimes que no coneixem, que pateixen arreu del nostre món: a la nostra societat, als països empobrits i a la mediterrània, i per les quals val la pena lluitar, viure i donar-ho tot! Hi estem obligats perquè tots formem part d’una gran família, i a les famílies de veritat, si es fa festa, l'han de poder fer tots!  Perquè en la nostra ciutat ja no ha d'importar d'on vens, sinó què vols aportar allà on vius. Deixeu-me un petit exemple, el de la meva estimada iaia Margarita, a.c.s. Perquè em vaig fer un fart de riure quan un dia, parlant amb ella d'un senyor que havia arribat de jove al seu barri em va dir: Ui l'Antonio. Molt bona persona, molt treballador, molt amable... però... no è d’Olot! Mare de Déu! No pot ser iaia, li vaig dir, si porta més de 50 anys aquí! I això és el què ja hem canviat i encara ho hem de canviar més, perquè m'agrada més el què em va dir un africà: Joan, les flors floreixen allà on cauen, no allà on voldrien caure. Per tant, els qui som aquí de sempre, i els qui a partir d'ara sempre voldreu ser d'aquí, construïm junts l'Olot que volem, perquè la diversitat no ha estat mai un problema, sinó que ha enriquit als pobles que ho han acceptat amb alegria. Sí. Perquè el problema no és la diversitat, sinó que el problema és quan un ha perdut la identitat i té por dels altres. Per això, m’agradaria fer una crida a no perdre les nostres arrels. Saber d’on venim, per saber on volem anar. I és el què provaré de fer en aquesta última part: a través dels actes de les festes i del què vaig viure a Dapaong, veure el nostre passat, el nostre present i el nostre futur. Ara, sí fóssim a l'església us diria: Podeu seure un moment! Però millor que us quedeu drets!

 

Passat: D’on venim: D’un poble lliure que ha conservat les seves tradicions, amb la nostra estimada faràndula, amb els gegants al capdavant, i seguit dels cavallets, capgrossos i cap de lligamosques! No trobareu cap casa d'Olot on hi hagi menuts, on no s'escolti un dia o altre de la setmana la música dels gegants. He tingut la sort de voltar moltes ciutats de Catalunya, i enlloc n'he trobat uns de tant macos com els nostres ni amb la força que ens transmeten. I sabeu perquè? Doncs perquè en cap lloc es mostra a través d'ells el caràcter que tenim els olotins i olotines. Som gegants. Recordo una d’aquelles festes del Tura lluny de casa, amb l’enyorança que comportava. Els que no heu fet unes festes del Tura a fora, no ho podeu pas imaginar el què és. Vaig reunir a tots els nens i nenes que tenia per allà: els del col·legi, els de la llar d'aprenents, l'escola del vespre, les corals, els del teatre, les catequesis.... Total, una multitud! I els hi vaig projectar el CD dels gegants! Em sembla que el vam ratllar de tan passar-l'ho. Torna-hi, anaven dient! Els hi va encantar! Quin crits, quina festa, quina il·lusió!. L’endemà, al carrer, en vaig trobar dos que es posaven l’un sobre l’altre i ballaven, mentre els altres cantaven: Nanari nanari... No pot ésser vaig dir! Uns gegants ben negres i ben riallers. Un Olot a l'Àfrica, i em vaig emocionar, com només un olotí es pot emocionar. Perquè ells també eren gegants. Heu vist el nostre cartell, aquest any, amb la gegantessa preciosa que et convida a viure, amb aquella mirada, amb els signes d'Olot, amb tanta força, que si s'hagués presentat a les eleccions, l'hauria votada. Ja em sap greu senyor alcalde, però la majoria absoluta hauria sigut per ella! Perquè ens estimem als gegants com uns més de les nostres famílies. Perquè els olotins som així: mirem amunt i no tenim por de les dificultats. Gaudiu, doncs, dels gegants, dels nans, dels cavallets i de totes les faràndules dels nostres barris i colles. Els més menuts, pugeu a les espatlles dels vostres pares i mares, i penseu, quan els mireu, que son un signe de la llibertat d’un poble, d’una cultura que no es rendirà mai, d’un tarannà que ens marca profundament.

 

Present: on som: Doncs en l'alegria d'una festa que s’expressa en les colles, els concerts, les barraques i els focs artificials:

 

            I tant que sí! El present ha de ser una festa, i per això no me'n perdia cap, i us convido, si podeu, a participar també a una festa a l'Àfrica. Són genials! Tampoc les oblidareu mai! Aquella música dels tams tams a la lluna plena, els balls ancestrals, la calor...i la cervesa local, fabricada per ells mateixos, que és abundant com la pluja a Olot. És gairebé insuperable, excepte les festes del Tura! Això sí, quan es sap beure amb moderació, perquè no fa falta beure per a treure l’alegria que portem a dins si sou feliços amb les vostres vides. Una mica de ratafia amb gel i ja va bé, perquè el què ha d’unir les festes de tot el món no és l’alcohol, sinó l’alegria. L’alegria d’una ciutat com Olot. I per això sóc feliç! I m'agrada que ho sigui la gent que m'envolta. I deu ésser per això que sovint em demanen: Joan, d’on et ve l’alegria? Jo els hi responc: ¿Com no podria ésser feliç, si soms d’Olot?. Si al Tura hi ha escrit en lletres ben grans: «Causa de la nostra alegria», si vaig anar al Cor de Maria, fundat per un olotí, el Dr. Masmitjà, que tenia com a lema: «Déu en el cor i bon humor». Com no podria ésser feliç si a la meva ciutat hem substituït els correbous per l’encierru de marrans on no fem patir cap animal, però no parem de fer animalades. Com no podria ésser feliç si me n’he adonat que aquest any torna a venir la orquestra de la Mondragon i jo el recordava com el primer concert on vaig anar, i resulta que tenia 10 anys! I ja em portaven als concerts! Mare de Déu! Com no podria ésser feliç si recordo que no teníem mòbils però que el lloc de trobada era la llibreria Drac, o les motos o a les cabines, i sempre ens acabàvem trobant! Això és la felicitat. Joves, deixeu de mirar-vos a instagram i trobeu-vos cara a cara, i rieu, perquè el riure obre totes les portes dels cors, ho cura tot i et fa viure un present meravellós. La vida no és en les fotos que guardareu a les targetes de memòria, sinó els instants viscuts que guardareu en les memòries dels vostres cors, i que ningú us podrà robar. Per això, quan abans de marxar del Togo, vaig saber que em deien Djaa Laar, o sigui, l’home amb el somriure permanent, l’home feliç, vaig saber que havia estat el millor ambaixador de la meva ciutat, perquè vinc d’una ciutat alegre, una ciutat que somriu. I un somriure pot canviar el món. No em creieu? Mireu la persona que teniu al vostre costat. Somrieu-li! Tot ha canviat de cop, perquè un bonic somriure es tan gran com els focs artificials, t'obren a l'esperança.

 

El futur. Es diu Esperança. L’esperança de la fe del santuari del Tura.

 

 

Perquè si tenim festes, és justament, gràcies al bonic santuari de la Mare de Déu del Tura. I ja només em queden 3 minuts de sermó i si em permeteu (ve, no teniu cap més remei), voldria acabar fent un manifest a favor del que crec. Sí perquè, bo i respectant totes les maneres de creure o de no creure, totes elles legítimes, crec, sincerament, que la religió no és una relíquia del passat, sinó que és un crit esperançat cap al futur. Fixeu-vos que quan diem que som d'Olot sempre ens diuen: Qui no carda a Olot no carda enlloc. I jo els hi dic: No em cardeu! Perquè m’agradaria que diguessin, qui no prega a Olot, no prega enlloc, recuperant aquell bonic refrany que deia: No és bon olotí qui no va a veure el Tura, el vespre o al matí!. Mireu, recordo unes festes del Tura, jo tindria uns 20 anys i de bon matí anava a missa de festa major, que ja costava (perquè mira que la feu aviat, també, eh?). Els carrers estaven ben buits i vaig trobar a dos antics companys de l’Institut, que encara no havien anat a dormir, estaven asseguts davant de Sant Esteve (ep, que cal arreglar) i una mica torrats. I un em diu: Joan, on vas tan eixerit! Vaig a missa! –Ostres, i es van aixecar de cop. Encara en fan? I encara donen vi de franc! Venim! Quin desastre! I em vaig adonar, que el nostre món, necessitava més que mai, de missioners d’una bona notícia. Per això recordo amb afecte a Mn. Montal, Mn. Trias, Mn Lluis Solà que m’han acompanyat en aquest camí i em deien: Joan, no n’hi ha prou amb ser capellà. Sigues un bon capellà. La gent no acaben d’entendre qui som ni què fem. Però no et desanimis. I no ho faré. I no només això, sinó que aprofitaré que parlo del futur per recuperar, davant tots, la figura del capellà. Sí! No som una espècie en perill d’extinció. No vull estar en un llibre d'aquells de protecció d'espècies al costat del panda gegant i el pingüí d’ulls grocs. No sóc l'últim capellà d'Olot, sinó el primer d'una nova generació. Algú s'hi apunta!

 

 

Doncs, som-hi! Perquè la vida val la pena quan es viu estimant. La vida té sentit quan tens un ideal pel qual lluitar. La vida és preciosa quan la vius intensament. I això és també un capellà. Sí. No em demaneu més què fa un capellà. No fa res! El capellà és! El veritable capellà és l’enamorat del Crist, el poeta de Déu, l’enviat de l’Esperit, l’home que ho ha deixat tot per amor, perquè Jesús ha dit: "Vés, ven tot el què tens i dona-ho als pobres. Després vine i segueix-me" i que ha deixat que l’esperança l’ompli d’alegria. Sí! I així és com voldria ser. Alguns em diuen optimista, però jo els hi dic que no, que sóc un home esperançat. L’optimista té la convicció que tot sortirà bé, però l’esperançat té la certesa que allò que fa té sentit, encara que no surti bé.

 

Ho enteneu això! I el que dic jo per a mi, i per les causes per les quals lluito, us ho dic a tots vosaltres, cadascú allà on és! I sobretot a la gent de la meva generació i als joves que ens seguiran. Som el present i som el futur d'Olot, de la Garrotxa, de Catalunya i d'Europa! Us sembla poc! Doncs som-hi! No abaixem els braços. Que la nostra veu es faci sentir. Canviem-ho tot si convé! I que els nostres actes mostrin el què creiem en el més profund del nostre cor, i lluitem junts. No hi ha solucions grans, però sí cors grans. Deixem la mediocritat i sortim a fer història, que només hi som un cop i tot està per fer i tot és possible. I ja està. Perquè algú ho havia de dir, i perquè no estamos tan mal!

És això, germans. I ja només em quedaria per dir-vos: Aneu-vos en pau! I viviu aquestes festes com aquest gran moment de ciutat, de trobada amb els altres i amb un mateix. Perquè les festes eren, són i seran aquell moment màgic que ens fa sortir als carrers, aquell moment que ens permet somniar, aquell moment en què ens posem de nou, com a poble, als peus de la Mare de Déu. Apala! Sigueu feliços. Queden inaugurades les Festes de la Mare de Déu del Tura 2019! Bones festes!  I Visca Olot, pels segles dels segles, Amén! Fins l'any que ve!



imprimir
© Ajuntament d'Olot - Passeig Ramon Guillamet, 10 - Tel. 972 27 91 01 Fax 972 27 91 08 - 17800 OLOT - a/e: atencioalciutada@olot.cat